Avui volia compartir al blog un succés amb un nen que va tenir lloc ahir a
la Fundació que em va sobtar i em va fer pensar.
Us poso un antecedents: (el nom és fictici per tal de mantenir la
confidencialitat) Carlos és un nen que acudeix a la Fundació la Pedrera des de
l’any passat, té 9 anys. Té dos germans més, un nen que és més gran que ell i
una nena que és més petita. Tots tres viuen amb la seva mare, ja que el seu
pare va morir fa dos anys d’una infermetat. Són del Marroc i no tenen més família
a Espanya. La mare és molt col·laboradora, tant a l’escola dels seus fills com a
la Fundació, també se li veu molt d’interès per a què els seus fills aprenguin i
tinguin un bon futur per al dia de demà.
Carlos és un nen molt mogut al que li costa molt concentrar-se a l’hora de
fer deures o de respectar als companys en moments d’oci. Encara que entén
perfectament les explicacions i acadèmicament és un nen que avança al ritme de
la majoria. Des de l’escola ens va
arribar la informació que era un possible cas de TDAH (trastorno por déficit de atención con
hiperactividad), i ho podríem
corroborar, ja que és un nen que es caracteritza per la presencia dels tres síndromes
típics: dèficit d’atenció, impulsivitat motora i vocal.
De manera que ahir Carlos va acabar els deures abans d’hora, així que li
vaig proposar fer una activitat complementaria, havia de fer una carta a qui
ell volgués. La meva sorpresa a ser quan va dir que no volia compartir amb els
demés la seva carta, i que només me l’ensenyaria a mi. Quan la vaig llegir em
vaig emocionar molt, ja que era molt profunda i sincera. A continuació us
adjunto la seva carta:
No va ser la primera vegada que Carlos em va parlar del seu pare. Només fa
dos anys des de que va morir i ell ho recorda amb molta angoixa i remordiment. Es
posa molt trist quan parlar del seu pare, però em dona la sensació que a casa
no parlen gaire del tema i ho necessita. Per tant, desprès de veure aquesta carta i la
seva reacció, penso que el Carlos té una carència afectiva considerable i no ha
superat la mort del seu pare. També necessitaria parlar més sobre el tema amb
la seva mare o amb els amics, cosa que no fa. Potser d’aquesta manera
canalitzaria més els seus nervis i la seva impulsivitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario